28 semanas después o 28 setmanes que pareix que dure la peli

Decepcionant, és la paraula que em ve al cap quan escolte el títol de la pel·lícula "28 semanas después". Després de pensar-ho molt, d'haver escoltat molt bones crítiques i sabent que a Jose li feia il·lusió vore-la, em vaig decidir: va, vaig a vore una peli de por.
Hora i mitja sentada a una butaca veient a un grup de 6 persones matant persones amb la rábia (que ni un gos, vamos) i prevenint amb quin ordre anaven a morir.
Per a mí, allò destacable va ser el principi (el pròleg), jo em quede fins que apareixen els dos crios repelents que damunt que són els que tornen a originar el brot, són els únics que se salven, que dius: ¿Què estem locos?
Bé, i no vaig a profunditzar en eixes coses que dius: ¿cómo, perdona?
En esta secció podriem clavar per exemple eixa escena en que els militars disparen al cotxe que condueixen els protagonistes, que tu penses i dius: a vore, marines, se suposa que aneu contra la gent que té la rábia, de veres creus que van a parar-se a conduir un cotxe? per l'amor de deu, un poquet de cabet, senyores.
Però la peli també va tindre coses bones: el nestea fresquet que em vaig prendre mentre la mirava.
Querido papá: d'ací 20 anys vore de nou la peli , però jo crec que no canviaré de parèixer per dos motius: perquè la trama és d'allò més vulgar (ja que ja estava bé amb la primera) i és repetitiva!!
Em vaig quedar fins al final esperant que Robert Carlyle fera un streptease de nou!!!!!
;)